ANEM A MATAR MONSTRES, VAN DIR ELS GERMANS GRIMM

VERSIÓN EN CASTELLANO

 La Bella Dorment.

Edward  Burne-Jones (1833-1898)

 

"Yo mataré monstruos por ti..."
Un día en el parque. Love of Lesbian.

Deia el genial G. K. Chesterton, a qui un dia d'aquests li dedicaré l'homenatge que es mereix, que els contes de fades no expliquen als xiquets que els monstres  existeixen. Els xiquets ja saben que els monstres existeixen. Els contes de fades expliquen als xiquets que els monstres es poden matar.

Enguany i durant aquests dies celebrem el 200 aniversari de la publicació del primer llibre de contes del germans Grimm, Jacob i Wilhem, bibliotecaris, escriptors, folkloristes i fundadors de la filologia alemanya. En un principi aquell llibre de contes no estava adreçat al públic infantil. Era una edició sense dibuixos i amb moltes notes a peu de pàgina. Jacob i Wilhem eren els defensors de la cultura tradicional alemanya en l'època de la invasió napoleònica. Eren contes cruelsi salvatges com són la majoria de contes de fades autèntics. Criatures abandonades en el bosc, madrastres assassines, xiquetes presoneres en torres, malediccions que cauen sobre princeses innocents... La societat americana del segle XIX condemnava i censurava els contes de Grimm per la seua crueltat. I van ser el anglesos els primers en començar a edulcorar l'obra encara amb el germans Grimm vius i disposats a adaptar els contes al públic infantil. 

Els contes que mai ens abandonen, els que ens parlen de la foscor, de les pomes enverinades, de les agulles que ens fan dormir cent anys, de llop que ens devora si li fem cas... Els contes que ens recorden que els monstres es poden matar.  

Els contes que la vida moderna porten al cine, de vegades amb delicadesa extraordinària, de vegades amb aquesta dèria del que ha de ser políticament correcte oblidant que quan llegim el conte i ens ofereixen la poma enverinada i el mirall parla i la madrastra lluita contra el pas inexorable del temps entrem en contacte amb la part més atàvica del nostre inconscient.

I ara les princeses porten armadura. I a mi no m'agrada.

Serà que encara puc notar els pésols al llit quan vaig a dormir.

Llarga vida als germans Grimm i als seus contes originals, cruels i perversos. Seguirem matant monstres a pesar de tot. Seguirem passant por quan llegim contes de fades.

LES MUNTANYES DE JOAN DE LA VEGA

VERSIÓN EN CASTELLANO

La meua ment urbana intenta dibuixar una muntanya efímera al ritme de les imatges colpidores, de bellesa extraordinària, intenses i lluminoses, que ens ofereix Joan de la Vega al seu llibre La montaña efímera (Paralelo Sur Ediciones). El fet d’imaginar una muntanya efímera, com una flor que dura poc, ja resulta interessant. Tot és efímer en aquest diàleg d’harmonies subtils que desglossa un credo tan personal com universal (Aún creo en la estrella fugaz que lima, en su intermitencia, la mirada). El poeta es fon amb la immensitat del paisatge, entre astres que exploten, tempestes, flors, la neu i els glaciars, ocells majestuosos, les pedres eternes que testimonien l’ascensió de tot aquell que busca contemplar(-se) des del cim (Aún creo en el terror de las alturas)

Pujar aquesta muntanya, a la primera part del llibre, La última cima, és com recitar una oració a divinitats antigues. Cada arbre és un temple, cada roca un altar, cada pas un moment de comunió amb el paisatge, un vers més del credo que dóna origen a aquesta espiritualitat. O que ens la recorda, ens la fa recuperar (Aún creo en el árbol que espejea el silencio del camino) La segona part, Lugar del amor, és un paisatge amb noms propis, noms de la Vall d’Incles que semblen exorcitzar els dimonis de les planúries. Quasi semblaria que hi ha malsons que no poden resistir segons quins horitzons i s’acaben per dissoldre en les aigues pures i fresques d’un estany, en el silenci, en el no res de la muntanya que és el tot còsmic, en definitiva. La montaña efímera és sobretot un llibre d’increible bellesa, de metàfores plenes de significat que esgarrapen sense pietat (per fi!) la necessitat personalísima d’aquesta lectora a la recerca del poema en carn viva.

Qui ho havia de dir, que un ànima volguda i decididament urbana com la meua acabaria dibuixant muntanyes com flors en fulles d’arbres.
Des de la solitud de la ciutat fins a la solitud de les muntanyes.

I enmig tot el que és efímer.

FELIÇ SANT JORDI!

VERSIÓN EN CASTELLANO

Lentament va tancar el llibre, va olorar les roses que li oferien la promesa d'una nova primavera i va aixecar la vista al cel. Transparent com els seus somnis.

Mentre acaronava una rosa li va oferir el llibre, el somriure, els somnis...

-Aquesta ciutat comença a omplir-se de dracs... Te'n vens amb mi a ser un heroi?

PAUL (VALÉRY) ESCOLTAVA UNA MÚSICA...

VERSIÓN EN CASTELLANO

VERSIONE IN ITALIANO

Paul Valéry (1871-1945)

Segurament era de nit. Segurament feia fred. Aquell fred sec i francès.

Paul acabava de fer 21 anys i segurament va sentir com es tancava una porta que no existia. El silenci absolut. Un amor obsessiu i fracassat. Madame de Rovira, la dona misteriosa que va fer que Paul no tornara a escriure poemes durant més de 20 anys.

Segurament Paul sempre tindria fred a partir d'aquell moment. I buscaria els versos que no escriuria entre llibres de filosofia i matemàtiques. Segurament passaria els seus dies com a funcionari buscant la paraula exacta que tornés a obrir aquella porta inexistent que es va tancar una nit freda d'aquell octubre de 1892.

Es vestiria cada matí amb l'abric de la racionalitat i l'escepticisme. Passaria el temps analitzant el moviment de les ballarines i de les ones del mar.

Fins que llavors un dia. El ritme, simplement el ritme. Les onades. La vida i la mort. Saber que el poema no s'acaba mai i abandonar-lo obrint una mica la mà. Com si fos un ocell ferit que s'anima a volar per fi.

El cementeri marí apareix l'any 1920. 28 anys després d'aquell octubre fred en què Paul Valery va decidir que no tornaria a escriure poesia.

Un dia li van preguntar pel procès d'escriptura. Paul sabia que podia haver parlat de filosofia i matemàtiques en aquell moment per explicar el seu poema. Va mirar lluny i va dir com si no li digués a ningú: S'escoltava una música dins del meu cap...

No us venen ganes de plorar?

ENDERROCANT TEMPLES

VERSIÓN EN CASTELLANO

VERSIONE IN ITALIANO

Hi ha un bell temple japonés, el temple d’Isé, a Kyoto, que ens recorda la imperdurabilitat del món que ens envolta. És el lloc més sagrat del shintoisme i guarda l'espill sagrat de la deesa solar Amaterasu.

Aquest temple va ser construit fa 1500 anys i la tradició obliga a enderrocar-lo cada vint anys per tornar-lo a construir exactament de la mateixa manera. Així es permet que cada generació tinga la responsabilitat de tornar a participar en la creació de part de la seua cultura i es compleix el que tantes vegades s'ha plantejat al llarg de la història: cada generació és mereix viure la seua revolució, per poder continuar avançant, per no estancar-se, per no podrir-se en l’autocomplacència. Destruir per a tornar a construir.  D’allò que sembla inevitable intentem traure el màxim profit.

Enderroquem el nostre particular temple d’Isé, amb el respecte que es mereix, envoltats de la bellesa de les flors del cirerer, i mentre el tornem a reconstruir potser descobrirem nous detalls que fins ara estaven amagats en la selva de la rutina, nous reflexos al mirall diví d'Amaterasu.